POP_lítiques de representació, contra-representacions feministes des de les pràctiques artístiques.
[Extractes del guió de la xerrada_29 juny_Terrassa]
En aquesta xerrada farem un recorregut per algunes estratègies de representació de gènere, fetes des del feminisme o amb conversa amb ell veient propostes que dialoguen amb les representacions hegemòniques de feminitat i que intenten subvertirles. Veurem com en les anomenades polítiques de representació, les estratègies han anat canviant al llarg dels anys, des dels 70 fins als nostres dies, encara que algunes s’han reelaborat com ara la parodia, la mímesis o algun dels imaginaris.
La representació és un element clau a l’hora de parlar de la configuració de la identitat. Durant el modernisme, la imatge I la representació esdevenen un element clau per la configuració no tan sols de les identitats sinó també de tota la cultura en un sentit més ample. Sobretot amb el desenvolupament de tecnologies com la fotografia, es considera que la manera en que veiem les coses és la manera de ser de les coses. Es considera que les imatges són autònomes, que contenen en elles mateixes un valor I un significat específic, independentment de qui les faci, les miri… Aquestes suposicions seran qüestionats després de la Segona Guerra Mundial, per moviments socials anti-bèl·lics, pro-drets I pel moviment feminista. Es comença a interrogar les estructures físiques I socials que motiven les representacions I no es prenen com a dades objectives, transparents I estretes immediatament de la realitat. Així, es donen tota un sèrie de formes alternatives de fer, mirar I interpretar les imatges I les institucions que les generen (des del marxisme, el psicoanàlisis, el postestructuralisme I el feminisme). És una qüestió d’analitzar la mirada I l’empoderament que a través de les imatges es genera, sobretot dintre dels sistema occidental. Concretament començarem revisant les representacions i els discursos en l’art però també ho ampliarem a la cultura visual i la cultura popular donat que a partir dels 70-80 cada cop les fronteres estan més diluïdes i moltes de les representacions circulen pels diferents canals, gèneres i codis de representació.
Al llarg de la xerrada veurem diferents estratègies I postures adoptades des del moviment feminista respecte al tema de la representació. Des de la creació d’una cultura i un imaginari de dones, al debat de la impossibilitat de representar les dones fora d’un sistema patriarcal, a la crítica de les feministes lesbianes I negres a les representacions del feminisme blanc I heterosexual, a la producció d’autorepresentacions que intenten escapar del sistema de gènere dicotòmic, a la contradicció de les polítiques del cos i la sexualitat que intenten escapar de la mirada objectualitzant i voyeurista mitjançant una auto-representació i una pràctica material emprant els seus propis cossos però que pot tornar a ser inserida en aquest sistema patriarcal de fetitxisme …
El recorregut que farem es totalment parcial I subjectiu, fet a partir de les nostres connexions, desigs I coneixements (estaria bé que vosaltres també afegissiu les vostres connexions per fer més gran I complexa aquesta cartografia visual).
1.- Hem volgut començar amb aquesta diapo, on es veuen dos tipus de genitals, teòricament femenins I masculins, són dos representacions d’èpoques ben diferents, la primera de Courbet, un pintor impressionista, i la segona que és posterior i dialoga amb la primera de l’artista feminista francesa Orlan. Per una banda voliem senyalar una de les estratègies de visibilització feta per Orlan, on no tan sols mostra el genital masculí, sinó que l’emmarca en un gran marc daurat, per contrastar-lo amb les representacions dels genitals femenins, molt més utilitzats al llarg de la història de l’art I de la humanitat. Orlan el que fa és posar de manifest aquesta neutralitat suposada de la mirada que invisibilitza la construcció de la sexualitat femenina a mans del patriarcat, i posa de manifest el que teòriques com Phelan han alertat: que les polítiques de visibilitat han de tenir el compte el que està “marcat” i el que resta “no marcat, invisible”, ja que si només ens preocupem per la diferència i els subjectes des de sempre marcats pel discurs “universal” deixem invisibles de nou els subjectes productors d’aquests sabers i acabem per fetitxitzar de nou les polítiques de la diferència que queden absorbides pel discurs hegemònic i els mass media i les polítiques culturals (com a exemple ara està “de moda” l’art llatinoamericà, i totes les comunitats sexuals dissidents).
Per altra banda, la diferència sexual ha estat el punt de partida pels anàlisis de gènere. Fent una separació entre sexe I gènere, es pren el sexe com a biològicament donat I inqüestionable I el gènere com una construcció social I cultural del mateix. La biologia no és destí. Aquesta separació obeeix a una construcció de la societat, de la mirada, de la subjectivitat en termes duals: natura/cultura, home/dona, hetero/homo, civilitzat/salvatge, cos/ment…
Però aquest punt de partida està sent qüestionat des de diferents postures: postfeminstes, transexuals, transgèneres… que prenen també al sexe com una variable construïda històricament (representació dicotòmica del sexe fet modern, més de 600 tipus de genitals, intersexuals… Tot això posa de relleu la importància que té el cos per la construcció de la identitat (de gènere) I per tant veurem que el cos és un dels elements més utilitzats per les artistes feministes.
2.- El cos és l’espai de la marca, no tan sols del gènere, sinó també de la sexualitat, de la classe social, del context sociogeogràfic… d’aquí la famosa frase ja quasi convertida en lema de Kruger “Tu cuerpo es un campo de batalla”. O també la de Lo personal és polític; la lluita personal passarà del nivell macro al micro amb el que es coneix com micropolítiques del cos, concepte de Guattari. El cartell de Kruger ens mostra també una de les aportacions interessants de les feministes, l’estratègia de la guerrilla de la comunicació, emprant estratègies publicitàries com cartells, tipografia i foto-collage...
3.- [cartell porno] la qüestió de la mirada és clau en els estudis de Cultura visual i cultura popular per analitzar les representacions, ja que les imatges no tenen un significat estable sinó que estan subjectes als processos de producció-codificació; de circulació i de recepció. La mirada no és neutra sinó que respon a una sèrie de codificacions dins de marcs culturals, per tant és important visibilitzar des d’on parteixen aquestes construccions, quines mirades i representacions de feminitat -en aquest cas- medien les imatges hegemòniques i quines possibilitats i exemples trobem que les qüestionin i en proposin d’alternatives. És important que les persones tinguin una Alfabetització visual per poder rastrejar des de quins discursos, contextos concrets i construccions particulars del món han estat generades les representacions, de raça, gènere, classe social, etc. .
Aquest cartell permet treballar connexions de la mirada com:
- voyeurisme; fetitxisme; sexualitat; mirada; control de la mirada... un cartell que remet a la teoria psicoanalítica, l’ull-vagina (dentata) la por i el misteri de la sexualitat femenina, l’ull castrador, la sexualitat inquietant, tant treballat per les feministes en el cine (Mulvey).
Laura Mulvey el 1977 publica “Placer visual y cine narrativo”, on analitza les representacions visuals sobretot al cinema, per veure quin pes té la diferència sexual en el marc d’un sistema patriarcal, que des de l’inconscient controla tant la creació com la recepció de les imatges I del plaer de la seva visualització. Segons aquesta concepció, les representacions de les dones, sempre estan condicionades a la castració I a la reproducció de la llei paterna. En aquest context, es considera que les dones no són productores de representació, sinó objectes de la mateixa. Per tant, no hi ha cap possibilitat de formular alternatives però si que es pot trencar amb el sentit d’aquestes representacions amb els instruments que el mateix patriarcat dona, per exemple, mitjançant la destrucció del plaer de la mirada, per considerar que objectifica a les persones que són mirades. En el cinema tradicional aquestes persones mirades són tradicionalment les dones, que són representades com a passives I castradores. Mai com a subjectes de l’acció I de la representació. Utilitzant els mecanismes de construcció de la mirada I del plaer de mirar del cinema d’una altra manera, és pot construir un nou llenguatge de desig o almenys tallar l’estructura d’economia visual del patriarcat. Posteriorment, altres autores feministes com Kaplan han revisat i contestat a Mulvey donat que aquesta no tenia en compte els processos d’identificació i desig que podien generar altres mirades obliqües en les que per exemple una dona es podia identificar amb el protagonista masculí o una dona podia generar una mirada lesbiada de desig a la protagonista femenina, etc. Moltes cineastes s’han preocupat per intentar generar mirades feministes i per la qüestió de la representació del desig i la sexualitat: Agnès Varda, Sally Potter...
4.- Un exemple d’aquesta estratègia és la pel·lícula Follame. Dirigida per Virginie Despentes y Coralie Trinh Thi, la pel·lícula Baise-Moi (Fóllame) es podria considerar un exemple de post-pornografia perque planteja una ruptura dels codis de la mirada pornogràfica tradicional I proposa un canvi integral dels rols sexuals. Les autores I actrius són agents de producció sexual, no només objectes. D’aquesta manera es trenca el prejudici de la narració I la Mirada pornogràfica, com a territori reservat per als homes. Estratègies que té la peli, l’escena mirall-pistola (semblant a com veurem Rosler), o l’escena de sexe on es delpaça la càmara cap a un monitor de TV on es veu un carnisser tallant una salsitxa.
El film - que protagonitzen Rafaëlla Anderson i Karen Bach (dues actrius porno professionals) s’inspira en la novel·la homònima escrita per la mateixa Virginie Despentes, va generar una gran pol·lèmica a França, on no es va poder estrenar als cinemes fins a molts mesos més tard I va ser classificat com a feixista per molts mitjans de comunicació.
La pornografia tal I com nosaltres la coneixem en els nostres dies, és fruit d’un règim de producció visual que sorgeix a l’època de la Il·lusttració (Sigle XVIII) I es desenvolupa amb el positivisme. Es a dir, en un moment historic en el què s’assoleix una gran difusió dels anàlisis dels comportaments humans (medicina I psicologia) I comencen a publicar-se detallades tipologies sobre les obscenitats I les perversions privades de contingut erotic. També en aquesta època comença a aparèixer les primeres publicacions que, sempre des d’una òptica masculina, intenten descodificar la sexualitat femenina, cosificant-la com un objecte per a ser vist I gaudit. "Se trata, subrayó Marie-Hélène Bourcier, de un fenómeno de carácter político, pues sólo los hombres (varones) de las clases más privilegiadas podían tener acceso a esas representaciones obscenas que además narraban sus propios deseos y obsesiones".
Fóllame reprèn molts codis I recursos de la pornografia moderna, però des d’una Mirada que neutralitza els seus efectes previstos I els buida del sentit que tradicionalment han tingut. Desnaturalitza el discurs pornogràfic mitjançant una inversió total dels rols de gènere I d’una furiosa relectura d’alguns dels seus motius temàtics habituals com la confessió involuntaria o el desig inconscient que tota dona té de ser violada. Tant el títol de la pel·lícula (Baise-Moi/Fóllame) com la manera en que es descriu a les protagonistes pot interpretar-se com a un gest polític que connecta amb les estratègies queer de reapropiar-se de nocions abjectes per a atorgar-les un nou sentit I significat. Veurem algunes d’aquestes propostes més endavant.
5.- Women house project.
A finals dels anys 60 els primers grups feministes de guerrilla urbana es reapropien de la “màscara” de la feminitat com un útil de crítica y de contestació política. Potser sigui aquesta consciència performativa de la feminitat la que permeti explicar la relació constitutiva entre activisme feminista i performance, si hem de confiar en Eleanor Antin quan afirma: “Pràcticament foren les dones del sur de Califòrnia les que inventaren la performance”. El que podem definir com a performance feminista té les seves arrels en el teatre de guerrilla i en les revoltes universitàries i de carrer dels moviments feministes norteamericans dels anys 60 i 70. Aquesta tradició performativa no està per tant en filiació amb la tradició d’avantguardes europees de principis del seglo 20, sinó més aviat amb la tradició política oberta per les lluites de minoríes als EUA a partir del moviment Civil Rights. Les polítiques performatives feministes de finals dels 60, a diferencia de la imatge clàssica del feminisme americà, es caracteritzen per ser radicalment polítiques “incorrectes”, per fer una utilització extrema dels recursos identitaris del marge. Una de les primeres cristalitzacions mediàtiques de l’activisme feminista als EUA es prtarà a terme en la parodia del concurs de Miss América a Atlantic City el 1968, en la que una petita multitud acabarà cremant els sostenidors i els talons (prótesis de regulació del cos femeni) en una Freedom Trash Can, un cubo de basura de la llibertat. L’acción, grabada no només per algunes cámares de participants, sino també per la televisión americana, será retransmitida internacionalmente. Es así como la quema de sujetadores tomará el carácter de rito iniciático de formación de un conjunto de movimientos feministas en Europa y en América Latina. Las Guerrilla Girls serán años más tarde las herederas directas de esta tradición performativa. Pero la contestación feminista a través de la performance se organizará también como una crítica de los espacios de producción y transmisión de los saberes y de las prácticas artísticas, especialmente en las Facultades de Bellas Artes de la costa oeste de Estados Unidos.
6.- En 1969, Judy Chicago demanda a Fresno State College (hoy California State University, Fresno) la creación del primer programa de estudio de arte feminista, como reacción frente a la exclusión institucional de las mujeres en el circuito de producción y exhibición de arte. Curiosamente, el primer curso de feminismo organizado por Chicago tendrá lugar en la cocina de su propia casa, por lo que recibirá el nombre de Kitchen consciousness group. En este trabajo colectivo, la performance aparece como un momento en un proceso más largo que Kathie Sarachild había denominado “toma de conciencia”. Se trata de un método de distribución horizontal y homogénea de la palabra en el que a través del habla, de la escucha y de acción performativa, se construye una narración autobiográfica colectiva y política. En este proceso, la performance aparece como teatralización de las narraciones, y más en particular de los roles de género, de clase y de raza que aparecen enellas. El resultado de este proceso de agenciamiento performativo no es otro que la producción/invención del sujeto político del feminismo. El primer proyecto producido por el Programa Feminista, Cunt Art (arte del coño), tratará de reapropiarse de la nominación abyecta de la sexualidad femenina para hacer de ella el lugar de una reivindicación política y estética. Esta estrategia de resignificación lingüística, que más tarde Judith Butler denominará “inversión performativa de la injuria” , aparece como uno de los ejes de continuidad entre el feminismo radical y las políticas queer.
En 1971, Judy Chicago y Miriam Shapiro inician un Programa de Arte Feminista en CalArts, California Institute of the Arts. CalArts va a conceder al programa una instalación fuera del campus universitario, en una casa en el distrito urbano de Los Angeles, en Mariposa Street. Definitivamente el programa, pasando de la cocina de Chicago a un nuevo entorno doméstico, parecía poner en cuestión no sólo la arquitectura del saber sino la propia arquitectura institucional. Durante seis semanas un grupo de dieciséis mujeres viven y trabajan en el espacio cerrado de la Woman House Project, transformando integralmente cada una de las diecisiete habitaciones de la casa. Prevalece la crítica del espacio doméstico como una extensión del cuerpo femenino, y de las instituciones matrimoniales y sexuales como regímenes de encerramiento y disciplina.
7.- Así por ejemplo, la cocina pintada enteramente de rosa y tapizada de huevos fritos que se convierten progresivamente en senos dará lugar a la pieza From eggs to breast (realizada por Vicki Hodgetts), en la que se pone de manifiesto la relación entre el seno y la cocina como cuerpo-espacio nutricio. Son numerosas las performances que surgirán del trabajo colectivo de toma de conciencia. Me referiré simplemente a algunas de ellas. En Scrubbing, Chris Rush limpia el suelo del salón en tiempo real... Aquí la performance aparece como un proceso de repetición regulado a través del que se produce y se normaliza el género.
8.- Se trata, como hará más tarde en solitario Martha Rosler en su mítica Semiotics of the Kitchen, de poner en evidencia las técnicas de regulación del cuerpo doméstico: la temporalización y la espacialización del gesto a través de la adecuación del cuerpo al instrumento doméstico. FER LA PERFORMANCE:
• BOWL (bol) agafo cullera de fusta i li dono cops
• GRATER (rallador) fent veure que ratllo en mov espasmodics
• KNIFE (ganivet) com si tallés al aire
• LADLE (cucharón) com si agafes suc i el tires després
• SAUCEPAN (olla) dono cops
• SCISSORS (tijeras) tallo al aire
• SPOON (cuchara) remeno
• STRAINER (colador) saccejo
• YOU (tu)
• Z (el zorro amb el ganivet)
Sandy Orgel, mostrará bien en su pieza Linen Closet, hibridación de un cuerpo femenino y de un armario de sábanas planchadas, que el producto de la repetición de la acción doméstica (lavar, planchar, etc.) no es otro que la feminidad misma. El cuerpo femenino aparece así como el efecto de la repetición ritualizada de normas de género que la performance, como instancia pública y visible, vendrá a revelar de manera consciente. Sin duda una de las más memorables
(9-10) 11.- performance Cock and Cunt Play en la que los cuerpos de Faith Wilding y Janice Lester han tomado, como por metonimia, la forma de genitales masculinos y femeninos respectivamente. Lo interesante de esta pieza es la crítica, no ya del género, sino del sexo y de la sexualidad en términos de performance, anunciando el trabajo deconstructivo que más tarde llevará a cabo la artista y actriz porno Annie Sprinkle. Las prácticas artísticas y políticas performativas no encuentran su lugar propio en el cuerpo individual, sino que son siempre una transformación de los límites entre el espacio privado y el espacio público. La performance es siempre y en todo caso creación de un espacio político. En la Woman House Project, por ejemplo, se tratará de una publicitación del espacio doméstico constituyendo así no sólo una crítica de la relación entre cuerpo, sexualidad y domesticidad, sino, y sobre todo, una crítica de las instituciones museísticas. El problema será cómo reconstruir esta historia performativa del feminismo desde la historiografía clásica que privilegia al artista individual y a la obra, pasando por alto la producción colectiva y la transformación del espacio político.
12.- Wilding amb la performance “Waiting” PASSAR VIDEO
Les dones artistes estan atrapades a la qüestió del nu i el cos per la saturació de representacions. Moltes artistes dels 70 són acusades de narcicistes per representar-se nues, però en canvi quan un artista home treballa amb nus no se l’acusa de narcicista (ex. Gunter Brus...) (Amelia Jones i el seu concepte de retòrica de la pose). És important contextualitzar les coses en el seu moment per no acusar per exemple el significatiu treball de les feministes de narcicista. Com podem generar representacions crítiques que no caiguin amb el voyeurisme?
13.- [Martirio] Seguint un imaginari semblant a la de la Woman House project, dintre del folclore espanyol, tenim la Martirio. Representa la imatge de la dona de tradició espanyola (amb els davantals, la peineta…) però donant-li la volta, utilitzant els codis des de la paròdia, l’humor I la ironia. Us posarem una cançó “Separada y sin paga número 2”, on es parla de la relació de les dones amb el món laboral mediada pel matrimoni. En la número 1, la protagonista de la cançó s’enamora I deixa tot per un home. Després es separen I a ella se le viene el mundo abajo… En la número 2 es dona un procés d’empoderament I ella estudia un curs d’informàtica I troba feina…
14.- Un altre col·lectiu és el de las Guerrilla Girls. Seguint l’estratègia de guerrilla de la comunicació que hem vist amb Kruger, treballen qüestions de representació i representativitat de les dones en l’art: la gran presència de representacions de feminitat i la poca presència de dones artistes, crítiques d’art... “¿Acaso la mejor subversión no es la de alterar los códigos en vez de destruirlos?” Qüestionen les normes establertes fomentant moments de confusió I tornant situacions tancades en obertes. Cada acció es mirada en si mateixa, que es considera que tenen poder per transtocar el poder hegemònic durant uns instants…El fet de portar màscares és precisament per trencar amb aquesta noció heroica de la identitat genial de l’artista home. Mitjançant la mascara-mascarada l’anonimat els permet generar pràctiques de resistència de comunitat que enfatitzen el procés i les estratègies crítiques més que la producció d’obres acabades.
A la Woman House Project se li ha criticat des de postures lesbianes I no blanques, que l’ús de l’art I les representacions de dona que feien, corresponia només a una dona blanca, heterosexual I de classe mitjana. Aquesta és la crítica que rep també el feminisme dominant, ja que genera processos d’exclusió I marginalització d’altres tipus de dones que fins I tot arribaran a dir, que si això és ser una dona, doncs que elles no ho son. Aquests comentaris ens remeten al debat feminista entorn de qui és el subjecte del feminisme? Com es construeix la paraula dona? Quins efectes d’inclusió I exclusió genera?… Actualment algunes teòriques prefereixen parlar d’aquestes categories com identitats estratègiques que no són essencialistes sino que responen a tàctiques puntuals en les que és necessari posicionar-se com a dona, o lesbiana, o negre, o chicana per a reivindicar i visibilitzar les asimetries però conscients de la fluïdesa i construcció cultural d’aquestes categories.
15.- Dintre del context espanyol el primer grup de dones lesbianes que utilitzava aquests arguments de crítica I estratègies de visibilització I pràctica política també des de la paròdia, la ironia I el humor, I des d’un perspectiva de la identitat com a canviant… és el grup LSD, Lesbianas Sin Duda, Lesbianas Sudando Deseo… el seu nom va canviant en funció dels desitgos o necessitats de cada moment. Elles van ser les primeres junt amb els nois de la Radical Gai, en parlar de la sexualitat I del gènere, de la política… en termes queer.
De nou també emprant els cossos com a eines d’auto-representació i posant en qüestionament les Arts Majors de l’art patriarcal com és l’escultura.
16/17.- També des d’una perspectiva queer, el grup Corpus Deleicti, treballa la construcció del gènere I la sexualitat a partir d’interrogar la relació entre el discurs mèdic I el pornogràfic. Es proposa un nou tipus de corporalització (protopoesia), I per tant de gènere I sexualitat, així com una nova forma d’intervenció de l’espai públic I d’utilització dels codis mèdics, pornogràfics, nacionalistes-culturals I literaris. Aquest és el nostre primer treball com a grup. És un laboratori de construcció de gèneres que té per màximes ampliar les superfícies erògenes, amb el conseqüent desplaçament de la sexualitat dels genitals I sobretot entès com una pràctica de plaer. El projecte es divideix en dos parts: vídeo I performance. Així mateix el vídeo també té dos parts: una dins del laboratori (on es mostren uns metges diferents, perquè intervenen amb protopoesies als seus pacients que voluntàriament han demanat aquesta intervenció, I una segon part on es treuen les pròtesis al carrer en un intent de sexualitzar l’espai públic). Agroerótica, Arteleku,Fugas Subversives (per entendre les polítiques i pràctiques de representació, empoderament i subversió, el context de producció i recepció són claus ja que les perfoemances no garantitzen que siguin subversives de per si, sinó que l’espai i temps i les comunitats espontanies que es generen en el lloc de representació són claus).
18.- Un altre grup local que treballa en aquesta perspectiva I amb el que també tenim relació és Post_Op. El seu nom ja ens indica quina es la seva posició respecte a la identitat. Resignifiquen aquest nom que els metges utilitzen per designar a les persones transexuals que ja han passat per les operacions de reasignació de sexe. Així, expressen que tots I totes estem post-operades per tecnologies socials, culturals, religioses, econòmiques… La seva iconografia ha variat al llarg de les seves performances adoptant una estètica del kitsch al ciber-post-nuclear. Teatralitzant I desplaçant el sexe qüestionen la construcció de gènere en termes de naturalesa I dicotomies. Els seus personatges es caracteritzen per la hibridesa I la utilització d’objectes I tecnologies. La teatralització de la sexualitat a través de la parodia i del desplaçament. Tots els estereotips dels subjectes porno recobren vida i es converteixen en subjectes d’auto-representació: nines inflables, el poli sado, la conilleta playboy... fins arribar a mutants de la fantasia post-nuclear. PASSAR VIDEO RAMBLES i IMPLANTES
Així, aquests dos grups, incorporen a més a més d’una concepció performativa (si és pertinent podem parlar breument de Butler i de la noció performativa, reiteracio, citacio -el llenguatge produeix el que nombra) del gènere I de la sexualitat, una concepció també encarnada I material, considerant-los com a tecnologies. Incorporen també la metàfora del cyborg a la seva construcció de la identitat. Convertint-se en monstruas inapropiadas/inapropiables.
19.- En pintura per exemple, aquest concepte també ha estat explorat per Maria Nuñez, que té una sèrie on analitza diferents postures de dones com les boges, les mortes o les cyborgs. Aquest concepte el va utilizar el 1991 Donna Haraway, per designar un tipus de subjetivitat, de coneixement I de política que no passa per la idea de la natura I de la veritat universal I estable, sinó per connexions parcials, temporals però això si, responsables.
20.- Aquesta forma de respresentació també ha estat utilitzada en altres mitjans artístics, per exemple al video de Bjork “All is full of love”, que veurem a continuació, de Cunningham. Ens posa en relació: organisme-màquina/ natura-artifici/amor maquínic/amor lèsbic… PASSAR VIDEO
21.- [vídeo alaska de Nuñez] la important tasca de Olvido de generar múltiples representacions de feminitat drag. Video que representa la medusa, femme fatale, mig animal mig dona, quan la miraven es convertien en pedres, la mirada de ou és important. PASSAR VIDEO
Per què es considera que el cyborg es femení? No es una qüestió de què sexe es té entre les cames sinó més aviat una forma d’estar en el món: relació amb el treball, les fronteres… Per una banda les dones tenen una posició més flexible (jornades laborals parcials, precàries…) però aquesta flexibilitat I varietat es pot reaprofitar per crear noves formes de comunitat, de mirar… Cal alertar però de com la tecnologia s’està feminitzant, no només en l’explotació i precarització de les maquilas i les fàbriques de producció de tecnologia avançada on les dones són la mà d’obra barata i explotada, sinó també com l’imaginari cyborg i tecnològic s’està feminitzant amb metàfores de maternitat, sinuositat femenina i tot l’imaginari d’heroïnes hiper-feminitzades que recuperen els estereotips i els canons corporals de dona sexy...
Hem fet una genealogia de les representacions de gènere que s’han fet des del feminisme o en conversa amb ell, fixant-nos només en les dones I en representacions de feminitat. Aquest és un punt que des d’altres postures lesbianes… es critica a la teoria feminista. Parlar de gènere, no només és parlar de dones I no només és parlar de feminitat. D’aquesta manera el que es fa és reïficar la idea de què la feminitat és la construcció, l’artifici, mentre que la masculinitat queda sempre com la part neutra, natural. Per això recuperem també la figura dels drag kings que desnaturalitza la masculinitat i posa sobre la taula com, igual que la feminitat, la masculinitat és una construcció cultural d’una sèrie de pràctiques de subjectivitat i corporals repetides i ritualitzades.
El gènere com a performance, és l’element clau de la teoria queer. L’objectiu és desestabilitzar les grans narratives biològiques, tecnològiques I evolucionistes occidentals. Es tracta de promoure una nova concepció de la identat no essencialista I que siguin menys excloents I atentes als efectes totalitzadors que poden generar. Judith Butler ha estat la persona més influent dintre de la teoria queer. Ella analitza al gènere com a performatiu a través de la figura de les drag queens. Amb la performance de la feminitat de les queens, el gènere apareix deslligat de la naturalesa. És un acte d’aprenentatge I repetició. Aquesta repetició I citació dels codis mai es dona de manera perfecta I és en aquest punt on s’obre la possibilitat de transgresió.
22.- Explicar queens de la diapo (Vaginal Davis és un artista queer de LA, procedent del moviment homo-core-punk i una icona de l’art i la música queer, treballant qüestions de desig gai, etnia mexicana i raça negra. Les seves bandes com Pedro Muriel and Esther, Cholita! The Female Menudo, black fag, and the Afro Sisters han estat molt significatives en la música underground. En aquesta líniea Kiki and Herb també treballen qüestions d’estètica camp i drag, el travestisme i la música punk fent versions de cançons mainstream però canviant la lletra. / Ru Paul presentadora de TV molt famosa a UK i ara un dissenyador japonès n’ha fet una nina, la primer nina travesti. Lo camp és una altra contra-representació de feminitat que alguns la titllen de paròdica de la feminitat hegemònica i misógina però que s’ha d’entendre dins el context gai de pluma i de desig per l’excés.
23.- Dins del context local, en el món de la música, l’art… aquesta figura també ha estat sempre molt present, I no només com a pràctica camp realitzada per homes, sinó també I aquí està un punt més enllà, per les dones, que juguen a una hiperfeminització com per exemple La Terremoto i que s’han convertit en icones gais i lesbianes, buscant una estètica petarda que dista dels gustos de classe mitja, heteros, mainstream... context local: La Prohibida; Nancy Rubias, Terremoto (venen a Razzmatazz a fer un concert totes “Dancing queen) La cultura underground com un espai potent de re-invenció de feminitats petardes, la movida madrileña. PASSAR VIDEO
24.- Aquestes representacions han estat fetes en conversa amb el feminisme encara que no estan explícitament emmcades en ell. Però si hi ha una gran relació entre la música I el feminisme. Des del moviment de las riott girls (USA, 90), han surgit molts grups que s’anomenen directament feministes com Peaches, Le Tigre… A l’estat s’han fet diferents festivals en aquests sentit com el LadyFest a Madrid, Les jornades de música I feminisme que es van realitzar aquest anys al Santa Mónica o el femelect al Covent de Sant Agustí. Tots aquests festivals tenen una clara relació amb el feminisme I una voluntat explícita de visibilitzar a grups de dones artistes ( a més a més de música també hi ha fotografia, tallers, perfos…) del underground o de circuits alternatius que no tenen tanta visibilitat.
25.- [Dirty Princess] lesbian, porno chic; poc contacte feminisme però generen imatge de chicas malas. PASSAR VIDEO
26.- Las drag king empiezan a ser visibles en 1985. Viven sobre todo en las ciudades y en ciudades donde nunca se duerme. Convierten bares leather en cabarets queer o clubs de lesbianas en fiestas transgénero. Nueva York y Londres son los puntos donde más comunidades de drag king existen. En Nueva York la historia es un poco más teatral e individual pero en Londres responde a sentimientos de comunidad e interacción.
El moviment de drag kings, posa de manifest la construcció I l’artifici de la masculinitat. La masculinitat de les dones obre noves vies en el anàl·lisi del gènere:
- Desafia la idea de què els gèneres són simètrics. Es produeix un cortocircuit en el sistema sexe/gènere. Es generen expressions I representacions de gènere que no passen per aquestes dicotomies o que almenys les interroguen.
- Mostra la masculinitat en sentit ample, més enllà dels efectes socials, culturals I polítics dels cossos I dels privilegis dels homes.
-Obre vies d’estudi en la teoria feminista, on fins ara només s’havia construit com a objecte d’estudi les dones I allò femení, deixant for a els anàlisi I les pràctiques polítiques d’un gran ventall de dones I feminitats no normatives que es relacionen amb la masculinitat o amb una sexualitat no heteronormativa….
La “masculinitat de les dones” concepte analitzat per Judith Halberstam, posa de manifest que la masculinitat no es pot reduir als cossos del homes I els seus efectes. Entenent que la masculinitat (heroica), la que s’ha atribuit als homes, ha estat construida tant a través dels cossos dels homes, però també dels de les dones I altres tipus de masculinitat no heroica, com la dels homes gais, negres, vells… A Female Masculinity halberstam puntualitza que no és el mateix la masculinitat king d’una nit drag de cabaret, que la masculinitat adoptada per una butch donat que forma part del seu sentir quotidiani i de la seva subjectivitat.
La masculinitat a la nostra societat va associada a nocions de poder, legitimitat, privilegi I dominació. Es fa legible com a cos d’home blanc, de classe mitjana, urbà I heterosexual. En aquest sentit, el sistema sexe/gènere fixa unes identitats en tant que home, masculí I dona femenina, que en el nostre context actual són insuficients per representar tot l’ampli ventall de comportaments, encarnacions, desitjos, professions I activitats que realitzen les persones que tradicionalment s’han inclós dintre d’aquestes categories. Dianne Torr, De La Grace Volcano, són dos de les persones que han fet visible amb els seus treballs aquesta comunitat I d’altres subcultures sexuals. Dianne Torr és amb els seus tallers “Dragking for a day” que de la mà de Beatriz Preciado han entrat a l’Estat (el primer es va fer a Sevilla, al seminari Retòriques del gènere al 2003). Les fotos que veieu pertanyen a diferents tallers fets a Barcelona I València. (Explicar una mica taller) El taller de Diane Torr es posiblemente la práctica con más transcendencia, que ha trascendit más en los medios de comunicación y que además ha recorrido toda Europa. En este taller Diane pretende hacer que las mujeres aprendan el carácter construido de su comportamiento femenino y también del masculino. Se trata de que las mujeres tomen conciencia de los privilegios de la masculinidad. Se convierten en hombres por un día. En este sentido Halberstam hace una crítica a Torr, pues no es lo mismo el taller de drag kings por un día que las personas que experimentan esta masculinidad o estas prácticas transgender en su vidas cotidianas (que tiene códigos de las comunidades lésbicas, butch… y que incide en prácticas y códigos de las culturas sexuales). En el taller de Torr la experiencia se da en tanto que performance (en un espacio teatral aunque luego se salga al espacio público), pero no existe el riesgo de contaminarse con lo masculino. Es una manera segura de jugar con el género. Existe una diferencia entre las mujeres que se transgenerizan por diversión pero mantienen una relación de coherencia con su feminidad y aquellos reyes que sus performances son parte de sus vidas como personas de género ambiguo. En este sentido se pone de manifiesto el cuerpo como límite de la performance (packing).
27.- [Almodobar] cine i representacions de feminitat múltiples i amb molta precisió i sensibilitat. PASSAR VIDEO
